La cultura xinesa va néixer a les planes centrals del territori que avui ocupa la Xina, a finals del tercer mil·lenni abans de la nostra era. El seu nom en xinès és 中国 (Zhōngguó) i significa “país del mig” o “país del centre”. Quan els xinesos dibuixen un mapamundi, aquesta és la seva visió del món: 

Mapamundi chino

Al mapamundi el centre de gravetat del món es troba a la Xina i a l'Oceà Pacífic (i no a l'Atlàntic, com estem acostumats a veure als nostres mapes). Aquesta idea de centralitat és comuna en altres cultures, sense anar més lluny la nostra: “Mediterrani” significa “enmig de la terra”.

El Mediterrani és un mar i això va afavorir el comerç entre les diferents cultures mediterrànies, les quals no només van aprendre a tractar les diferències culturals sinó també van rivalitzar entre elles i van crear imperis. Xina, en canvi, va néixer en el centre d'un continent, depenent del comerç interior i no de l'exterior, sense necessitat d'aprendre a tractar diferències culturals ni de competir amb altres imperis poderosos.

En els seus inicis, per què la cultura i els valors xinesos van ser tan diferents d'aquells d'Orient Pròxim o de l'antiga Grècia? Per què es va desenvolupar una cultura bàsicament agrària, tancada sobre si mateixa? A continuació oferim una sèrie d'aspectes que poden ajudar a explicar parcialment aquestes preguntes (els factors mentals, que també són clau en l'evolució de les cultures, no es poden incloure perquè no són identificables pels arqueòlegs).

En primer lloc, va ser clau la gran densitat de població. El 75% del territori xinès és muntanya o desert, la qual cosa fa inhabitable la major part del país. Ja des dels seus orígens la cultura xinesa es va desenvolupar en un context d'alta densitat de població (a diferència d'altres llocs com Mesopotàmia o Grècia), la qual cosa també és congruent amb una societat menys individualista i més orientada cap al grup.

En segon lloc, cal afegir el gran creixement demogràfic que va poder ser a causa d'un entorn mediambiental propici, amb un clima molt favorable. La naturalesa agrària de la civilització suggereix també la impossibilitat de fugir de líders coercitius, una vegada s'hagués finalitzat el treball de preparar un camp per al cultiu.

En tercer lloc, cal destacar la naturalesa no pluralista en els inicis de la civilització xinesa, que va poder ser degut a la falta d'invasions estrangeres i a l'absència de diverses tradicions nacionals (en contrast amb els desafiaments lingüístics i culturals de les tradicions sumèries i acadies de l'antiga Mesopotàmia).

Els comerciants xinesos eren menys poderosos perquè eren menys necessaris. A causa que les principals vies de comunicació fluvial (riu Groc, riu Yangzi, riu Huai) van d'oest a est seguint la mateixa latitud (en lloc de seguir un eix nord-sud), el comerç entre regions era relativament poc interessant perquè els productes agrícoles eren molt similars.

En aquest sentit, l'economia de mercat no va tenir el valor estratègic que va existir en altres parts del món. Més que comerç, sembla ser que va existir un sistema de pagament de tributs, on les elits controlarien als comerciants. La falta d'un mar interior com el Mediterrani, l'absència de bons ports naturals en el nord-centre de Xina, la inexistència de grans comerciants (en els inicis de la civilització xinesa) que promoguessin tant els intercanvis comercials com els estímuls econòmics, i la presència de muntanyes i deserts que separaven el nord de Xina d'Àsia Central, semblen haver accentuat la naturalesa agrícola i no comercial de l'antiga Xina.

Si el poder econòmic depenia de l'agricultura, els estats antics depenien sobretot del control de la força de treball més que del control sobre la terra. El control social originalment legitimat per llaços religiosos i de parentiu (més que en control militar o tecnològic), pot haver estat la clau per a l'èxit polític. El suport mutu entre les famílies dirigents, l'accés al poder ancestral i a les tècniques endivinatòries (veure "L'origen dels caràcters" a La llengua xinesa), ha d'haver estat més important i més heretable que un simple control sobre terra no habitada (i per tant, erma).

 

Bibliografia