Xina és una de les grans civilitzacions de la història, i ha exercit una gran influència sobre els seus territoris veïns. Podem distingir clarament aquells llocs que formen part del món xinès perquè escriuen amb caràcters i mengen amb palets, símbols de l'alt grau de sofisticació que va aconseguir la cultura xinesa des d'edats molt primerenques. Es diu que l'ús dels palets simbolitza la victòria de la cultura sobre la força: per evitar que els antics guerrers es barallessin a l'hora de menjar es van eliminar les armes (els ganivets) de damunt de la taula (i per tant el menjar s'havia de servir en trossos petits), costum que arriba fins a l'actualitat. Japó, Coreja i Vietnam escriuen o han escrit amb caràcters xinesos, i mengen amb palets. 

Per què a Occident considerem que Xina sempre ha estat un país endarrerit? En l'imaginari col·lectiu, quan s'evoquen una sèrie d'esdeveniments polítics i socials que abasten almenys tres generacions (avis, pares i fills), aquests adquireixen un sentit d'eternitat que comparteixen la majoria de membres de la comunitat. Més d'un segle de decadència xinesa ha deixat en l'imaginari col·lectiu europeu la idea de que Xina sempre ha estat un país endarrerit.

La Xina del s. XVIII era exportadora de productes de luxe (te, sedes, porcellanes, laques...), i superior a Europa en aspectes com la siderúrgia, l'agricultura i els teixits. Després d'una expansió gairebé contínua de vuit segles, per què Xina es va afeblir tant al s. XIX? Sembla ser que després d'haver aconseguit el més alt nivell en camps com l'agricultura intensiva, el condicionament fluvial i l'especialització i divisió del treball, els rendiments del cultiu de l'arròs es van estancar. Es van començar a conrear les terres altes, però la seva desforestació provocaria inundacions catastròfiques. Xina es va trobar amb una mà d'obra molt abundant a la qual ni tan sols podia alimentar, i que va fer inútil continuar innovant per estalviar en treball humà. La contradicció entre una extrema activitat econòmica i la impossibilitat de continuar innovant per augmentar el rendiment econòmic, va fer que Xina caigués en l'anomenat “parany de l'equilibri a alt nivell”. 

El s. XIX també serà una època de greus problemes socials i de l'inici de l'imperialisme per part de potències occidentals i de Japó. La derrota en les dues Guerres de l'Opi (1839-1842 i 1856-1860) van suposar l'ocupació parcial per part d'Anglaterra i França. La gran rebel·lió dels Taiping (1850-1864), versió xinesa del cristianisme introduïda pels missioners i barrejada amb elements de les tradicions filosòfiques xineses, va fer que els rebels controlessin parcialment el país durant quinze anys, fins a ser derrotats per tropes estrangeres que van recolzar a la decadent dinastia Qing. A la fi de segle Xina va perdre una primera guerra contra Japó. La rebel·lió xenòfoba dels Boxers (1899-1901) contra els privilegis atorgats als missioners i a d'altres estrangers, va provocar una altra intervenció dels poders imperialistes que la van aprofitar per imposar més condicions desastroses a nivell econòmic.

 

Opio en China

L'opi, que els anglesos introduïen en grans quantitats per rectificar una Balança de Pagaments que els era desfavorable, va ser un gran problema social en la Xina del s. XIX. La primera Guerra de l'Opi (1839-1842) va ser el resultat de la prohibició xinesa del seu consum (i de la destrucció de 20.000 caixes d'opi britànic a Cantó). La guerra es va saldar amb victòria britànica.

Una revolució republicana va acabar amb la dinastia Qing el 1912, però va fracassar en el seu intent d'instaurar una democràcia parlamentària. A partir dels anys vint va començar una guerra civil entre les forces del Partit Nacionalista i el Partit Comunista, que es solaparia amb la invasió japonesa del 1937 i acabaria el 1949 amb victòria del Partit Comunista. En 1949 毛泽东 (Máo Zédōng) va proclamar la creació de la República Popular de Xina, afirmant que “l'home malalt d'Àsia s'havia posat en peus”.

毛泽东 (Máo Zédōng) va iniciar les campanyes de col·lectivització de terres a partir dels anys cinquanta per mobilitzar la població i consolidar el seu poder. Aquestes campanyes van incloure diverses purgues, la campanya antidretista, el Gran Salt Endavant (1958-1961) que provocaria una fam amb milions de morts, i la Revolució Cultural (1966-1976) que va suposar una radicalització de la revolució xinesa, amb uns resultats també desastrosos. Cal afegir la lluita contra EUA a la Guerra de Corea (1951-1953), on començaria el bloqueig econòmic i diplomàtic que va sofrir Xina durant la Guerra Freda, i la traumàtica ruptura de Xina amb la URSS per la no acceptació xinesa a la ingerència soviètica a la fi dels anys cinquanta.

 

Li Zhensheng

La Revolució Cultural (1966-1976) va ser promoguda per 毛泽东 (Máo Zédōng) per a recuperar el poder amb el pretexte de "lluitar contra la corrupció y las desviacions ideològiques". Fotografia de 李振盛 (Lǐ Zhènshèng)

La inestabilitat permanent que ha viscut Xina durant el període s. XVIII – s. XX implica que la població actual de Xina, excepte la gent més jove (menors de 30 anys), no hagi conegut mai ni l'estabilitat ni la prosperitat. La generació de xinesos que ostenten actualment el poder han sofert el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. Han presenciat els incidents de Tiananmen de 1989 i la desintegració de la URSS. Les profundes reformes polítiques i administratives dutes a terme a la Xina durant els últims 30 anys han requerit d'una gran habilitat per no desequilibrar el país. 

 

Bibliografia