En el pensament xinès existeixen tres grans tradicions filosòfiques: el confucianisme, el taoisme i el budisme, on cada tradició posseeix tant la seva versió culta com la seva versió supersticiosa. El confucianisme és un sistema ètic i cívic, que emfatitza el control social del poble per part del governant i l'autocontrol de l'individu per mantenir l'ordre i la pau. El taoisme -els principals exponents del qual són 老子 (Lǎozǐ ) i 庄子 (Zhuāngzǐ) - , és més individualista i advoca pel no intervencionisme, pel lliure fluir de les coses tant a nivell social com a nivell natural seguint les Lleis de la Naturalesa, i per un món espiritual que permeti la transcendència i la llibertat. Finalment, el budisme aconsegueix arribar al cor de les masses perquè incorpora un missatge de compassió i de consol al sofriment humà del que manquen les altres dues tradicions.


Els “ismes” són pràctics per donar una visió general, però aquests solen emmascarar la realitat. Confucianisme, per exemple, és un neologisme occidental sense equivalent a la llengua xinesa, que parla de la “escola lletrada”. Confuci (孔子, Kǒngzǐ) va viure entre els s. VI i V abans de Crist, i igual que Sòcrates mai va deixar cap escrit. Confuci emfatitzava una sèrie de valors com la cultura de l'esforç, de l'educació, de la solidaritat familiar i de la jerarquia per mantenir l'ordre social. No era un defensor de l'autoritarisme, simplement una persona que va viure durant tota la seva vida en època de guerra, i va pensar que només un govern autoritari i una societat molt jeràrquica podrien assegurar la pau social. En realitat, confucianisme és la bellesa de l'equilibri: realització, plenitud, cerca de l'harmonia en relació amb els altres i amb el món. Tot això va desaparèixer quan el pensament confucià es va instrumentalitzar al servei de l'imperi centralitzat en el s. III abans de Crist, ja que al govern li interessava sobretot la idea de jerarquia i d'autoritarisme. 

En el pensament xinès, més que un “saber què” el que importa és un “saber com”, més que reflexionar sobre el coneixement en si, del que es tracta és de relacionar coneixement amb acció, de saber dirigir la pròpia vida i ordenar l'espai social amb lucidesa. El 道 (dào) és el camí, l'aprenentatge que s'obté a través de l'experiència i que ens condueix a una existència plena, correcta. Cada escola filosòfica tindrà la seva particular visió de el 道 (dào). Per exemple, pels confucianistes el 道 (dào) es trobarà coneixent-se a si mateix i servint de forma altruista als altres; pels taoistes, el 道 (dào) es seguirà actuant d'acord a la nostra naturalesa física i psicològica adquirida al néixer, i no mitjançant mètodes artificials com l'educació.

El món no és una entitat analitzable des de l'exterior perquè l'home forma part d'ell. El 氣 (qì) és l'energia vital que dóna forma a tot element que conforma l'univers, unificant així als humans amb la resta del món. No existeix un inici ni una fi de l'univers, sinó que es perpetua indefinidament a partir d'un únic element, l'energia vital 元氣 (yuán qì).  Aquesta energia vital neix de la dualitat del 阴 (yīn) i del 阳 (yáng)。El 阴 (yīn) suggereix l'absència (el buit), la terra, l'ombra, el vessant humit i fred de la muntanya, el sol ocultant-se entre els núvols. El 阳 (yáng) representa la presència, el cel, la llum, el vessant assolellat d'una muntanya, el sol sortint entre els núvols. El 阴 (yīn) i el 阳 (yáng) estan en constant circulació, s'expandeixen i es contreuen en un moviment que és el ritme fonamental de la vida. El resultat és una visió del món no com un conjunt d'entitats independents entre si, sinó com un teixit continu en constant mutació. Enfront del dualisme occidental de suma zero (sí o no, blanc o negre), els xinesos prefereixen parlar de complementarietat, de coexistència, de correlació. A la visió xinesa del món els oposats sempre són complementaris, mai excloents.

 

Paisaje chino 

范宽 (Fàn Kuān). Muntanyes i pavellons bells

   Zhang Jia Jie 

   张家界 (Zhāng Jiā Jiè). Província de Hunan (Xina) 

Els conceptes de 阴 (yīn) i de 阳 (yáng) també es reflecteixen en l'art xinès. El 阴 (yīn) representa "absència", i el 阳 (yáng) representa "presència". Les muntanyes i els arbres són 阳 (yáng) i es reflecteixen mitjançant la presència de tinta. Els núvols i la boira són 阴 (yīn) i es representen mitjançant l'absència de tinta. La perspectiva del paisatge xinès és realista, tal com es pot apreciar més amunt.

 

La parella d'oposats complementaris que és Cel-Terra genera un tercer element, l'home, situat al Mig (中 zhōng) el qual no és una altra cosa que la llei del 道 (dào): el Mig és una força que ens atreu cap amunt i que ens fa aspirar sempre a la millor part de nosaltres. Abans de cuidar les branques (part superficial de nosaltres mateixos) més val cuidar l'arrel de l'arbre que neix de la Terra i sempre creix cap al Cel: la nostra saviesa, equilibri, confiança en l'home i en el món.


Bibliografia