Xina ocupa una extensió superior a Europa, però mentre la Xina és un sol país amb bàsicament una sola cultura, Europa està composta per una multitud de països, llengües i cultures.

A  la Xina existeixen vuit dialectes principals del xinès parlat. Les diferències entre dialectes solen ser molt grans a nivell fonètic, lèxic i estructural, i de fet són inintel·ligibles entre si, amb un grau de diversificació similar al de les llengües romàniques. A causa de que els dialectes manquen de tradició literària pròpia i no disposen de representació en els actes oficials, són considerats dialectes en lloc de llengües.

 

Diversidad dialectal de China

Ebrey, P. The Cambridge Illustrated History of China. Cambridge, Cambridge University Press, 1996, pàg. 304.

A nivell nacional, s'ha establert el mandarí com a lingua franca. El terme mandarí prové del portuguès. Els portuguesos van ser els primers europeus que van arribar a la Xina en temps moderns (1513), i van donar aquest nom a la llengua a causa de la sorpresa que els va causar que, a la Xina, els oficials que manaven eren els lletrats (mandarins), els quals havien aconseguit el seu lloc després de superar una sèrie de durs exàmens orals i escrits.

La base del mandarí la trobem als dialectes del nord de la Xina, principalment al dialecte de Beijing (Pequín), seu del poder, i conseqüentment dialecte utilitzat per les persones poderoses. El que els occidentals anomenen mandarí a la Xina es coneix com 普通话 (pǔtōnghuà), la “llengua comuna”. El 75% de la població xinesa parla 普通话 (pǔtōnghuà).

Les llengües romàniques posseeixen una escriptura fonètica, és a dir, les paraules representen sons. En català, vint-i-vuit consonants i vocals es combinen entre si per formar paraules, on cada vocal o consonant representa un fonema. Els fonemes són les unitats mínimes de so reconocibles. Per exemple, la paraula “casa” consta de quatre fonemes: /k/, /a/, /s/, /a/. Amb vint-i-vuit fonemes podem realitzar innombrables combinacions, per això el català té relativament poques paraules homòfones (paraules que sonen igual però que tenen diferent significat). Algunes llengües indoeuropees presenten fins a vuit mil possibles combinacions.

El xinès no té un “alfabet” a l'estil de les llengües romàniques, ja que els caràcters representen idees i no sons. La llengua xinesa posseeix al voltant de 60.000 caràcters, encara que els bàsics (necessaris per llegir llibres i diaris) es redueixen a 3.000. Els caràcters, a més de ser fonemes (unitats mínimes de so reconocibles), també posseeixen significat per si mateixos. Per exemple, el caràcter 巴 (pronunciat com a “bā”) significa "pegar-se a", entre d'altres significats. Aquí es pot veure la taula de les principals combinacions fonètiques (en la cantonada superior esquerra del quadre trobem 巴 bā).

A la taula anterior hem vist que existeixen poc més de 400 combinacions fonètiques. Però, com es poden pronunciar 60.000 caràcters amb poc més de 400 combinacions fonètiques? D'una banda, el nombre d'homòfons és molt elevat (una combinació com “li” té setanta significats possibles, amb els seus setanta diferents caràcters). Per l'altra, la llengua xinesa ha desenvolupat un sistema d'entonacions, on la mateixa combinació fonètica però pronunciada amb una entonació diferent implica paraules diferents. El 普通话 (pǔtōnghuà) té 4 entonacions, més una entonació neutra:

 

Primer to    mā "mare"  妈 
Segon to  má "cànem"
Tercer to   mǎ "caball" 马 
Quart to   mà "insultar"
To neutre   ma partícula interrogativa  吗 

 

Aquí (y aquí) hi han dos exemples de pronunciació de tons. 

 

En aquest punt, ja podem comprendre per què els xinesos necessiten els caràcters per a la llengua escrita: el nombre d'homòfons és tan elevat que sense l'ús de caràcters els textos serien molt ambigus. Vegem els següents exemples:


这是一个升学问题  zhè shì yī gè shēng xué wen tí  És un problema d'un nivell escolar més avançat.           
这是一个声学问题 zhè shì yī gè shēng xué wen tí  És un problema d'acústica. 
 

Tant 升学 com 声学 es pronuncien “shēng xué”, però mentre que 升学 significa “nivell escolar superior”, 声学 significa “acústica”.

 

他的趣事让人惊讶 tā de qù shì ràng rén jīng yà La gent s'ha sorprès per les seves notícies tan interessants. 
他的去世让人惊讶 tā de qù shì ràng rén jīng yà La gent s'ha sorprès de la seva mort.

 

Tant 趣事 com 去世 es pronuncien “qù shì”, però mentre que 趣事 significa “notícia interessant”, 去世 significa “morir”.

 

El govern de la República Popular Xinesa ha desenvolupat un sistema de transcripció fonètica del xinès mandarí, el 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn), utilitzant l'alfabet romà. Prenent l'exemple anterior, 他的趣事让人惊讶 és idioma xinès pròpiament dit, i “tā de qùshì ràng rén jīngyà” és 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn). Ha de quedar clar que el 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn) no és idioma xinès, és només un instrument d'aprenentatge que ajuda a enllaçar la llengua escrita amb la parlada. A la Xina, els nens utilitzen el 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn) per aprendre a escriure la seva llengua materna, els estrangers el necessitem tant per aprendre la llengua oral com l'escrita.

Finalment, encara que el 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn) utilitzi l'alfabet romà això no significa que es pronunciï igual que en català. De la mateixa manera que les vocals (a, e, i, o, u) en anglès es pronuncien de manera diferent que en català (encara que comparteixin la mateixa grafia, l'alfabet romà), igual passa amb el 汉语拼音 (hànyǔ pīnyīn), on per exemple la “z” es pronuncia /ts/.


Sovint ha sorgit la pregunta sobre si els xinesos farien més fàcil la seva vida si inventessin alguna classe d'alfabet fonètic que s'ajustés a les característiques de l'idioma oral, ja que aprendre un alfabet requereix setmanes d'esforç en lloc dels diversos anys necessaris per a memoritzar milers de caràcters. Això és el que van fer els europeus utilitzant un alfabet que representava so, però quan el llatí va deixar de ser la llengua universal després de la caiguda de l'imperi romà i en desenvolupar-se una sèrie de llengües nacionals, l'escriptura es va haver d'adaptar a la pronunciació, a la gramàtica i a la sintaxi de cada llengua. 

Actualment, els europeus hem d'aprendre una nova llengua cada vegada que volem llegir alguna cosa escrita fa sis-cents anys, o escrita a sis-cents quilòmetres de distància. Això no passa a la Xina perquè els caràcters són símbols de significat: un xinès amb un cert nivell educatiu pot llegir textos escrits en qualsevol part de l'imperi en qualsevol moment de la història. L'escriptura a Xina ha permès estabilitzar les institucions polítiques. Tal com L. Ledderose ha apuntat, potser una de les raons per les quals els buròcrates de Brussel·les encara no han aconseguit reunir Europa és perquè a Europa usem un alfabet.

Morfològicament, la llengua xinesa és senzilla. A causa del binomi indissociable de caràcter més so, els caràcters són invariables: els verbs no es conjuguen, els noms no tenen ni gènere ni nombre. Per marcar les variants de temps, manera, gènere, nombre, etc., s'afegeixen caràcters especials que ens aporten la informació necessària.

Més amunt hem comentat que existeixen 3.000 caràcters bàsics, on cada caràcter representa una paraula; per exemple, 火 ( huǒ) significa “foc”. No obstant això, la majoria de les paraules del xinès modern estan formades per dos caràcters: la paraula “tren” 火车 (huǒchē), on 车 (chē) significa “vehicle”, literalment vol dir “vehicle de foc” i fa referència als primers trens que eren de vapor.


L'origen dels caràcters

L'escriptura xinesa, amb una antiguitat de gairebé 3.500 anys, no va sorgir com una forma de comunicació entre els humans, sinó que va néixer en un context ritual de pràctiques endivinatòries que pretenien comunicar als humans amb els seus avantpassats. Sobre ossos oraculars de bòvids i closques de tortuga, s'aplicaven una sèrie de metalls incandescents que produïen fissures diferents. La interpretació d'aquestes fissures era a càrrec de l'intèrpret. Més endavant sobre l'os o la closca s'inscriuria la pregunta, la resposta, la data del ritual i el nom de l'endeví, i amb el temps la conservació d'aquests resultats datats convertirien a l'endeví en guardià del registre del passat.

 

 Inscripción sobre caparazón de tortuga     

Peça oracular dels Shang (closca de tortuga)                       

Inscripción sobre huesos y caparazones 

Pregunta, resposta, data, y nom de l'endeví (inscrits a una closca de tortuga)

 

Durant el primer mil·lenni abans de la nostra era l'escriptura va evolucionar d'un ús merament ritual cap a d'altres usos burocràtics, històrics, literaris, estratègics i filosòfics. Finalment, es va convertir en un sistema d'escriptura quan els símbols van incorporar valors fonètics. Existeixen altres sistemes d'escriptura on la data de creació es remunta a períodes anteriors al de l'escriptura xinesa, tal com podem observar en el següent mapa:

 

Núcleos de surgimiento de la escritura

Núclis de sorgiment de l'escriptura. Robinson, A. The Story of Writing. Londres, Ed. Thames and Hudson, 1995, pàg. 14.

 

Per als historiadors xinesos, la història comença quan s'introdueixen els elements claus de civilització, que són l'agricultura i l'escriptura, i inicien el seu relat amb un Estat plenament format sota el primer emperador, Qin Shi Huang (221 a.C.). Per aquest motiu, la història xinesa fa més de dos mil·lennis que s'està escrivint.

Actualment només un nombre reduït de caràcters són pròpiament pictogrames (dibuixos que es relacionen amb els referents) o ideogrames (signes que representen una idea). Molts caràcters estan formats per d'altres elements gràfics més simples, o bé combinen elements que apunten el significat amb elements que indiquen la pronunciació (aquests últims representen aproximadament el 97% dels caràcters actuals).

Origen pictogràfic d'alguns caràcters:

Origen pictográfico de algunos caracteres

 

Al quadre de l'esquerra podem observar l'origen pictogràfic de diversos caràcters, i trobem el seu equivalent actual en el quadre de la dreta. Per exemple, el sol que trobem en la cantonada superior esquerra equival al caràcter 日 (rì), la lluna equival al caràcter 月 (yuè).

   

 

Bibliografia