Xina és l'altra gran cultura. Com diu Simon Leys: 

Des del punt de vista occidental, Xina és senzillament l'altre pol de l'experiència humana. Totes les altres grans civilitzacions o bé estan mortes (Egipte, Mesopotàmia, l'Amèrica precolombina), o bé es troben exclusivament absortes en problemes de superviviència en condicions extremes (cultures primitives), o bé són massa properes a la nostra (cultures islàmiques, Índia) per poder oferir un contrast tan total, una alteritat tan completa, una originalitat tan radical i esclaridora com la xinesa. Només quan considerem la Xina podem per fi mesurar amb més exactitud la nostra pròpia identitat i comencem a percebre què part de la nostra herència prové de la humanitat universal, i quina part no fa sinó reflectir simples idiosincràsies indoeuropees. Xina és aquest Altre fonamental sense el qual Occident no podria cobrar realment consciència dels contorns i límits del seu Jo cultural.

 

Als xinesos els devem invents com la brúixola, la pólvora, el paper i la impremta, i productes com el te, els cítrics i la porcellana. Sense el paper i la impremta potser encara estaríem vivint a l'Edat Mitjana. Sense la pólvora, amb tot el mal que ha causat, la nostra societat podria ser encara feudal, i grans obres com el Canal de Panamà mai s'haurien pogut realitzar. Sense la brúixola marina l'era dels descobriments podria no haver arribat mai.

El concepte d'Àsia el van inventar els grecs en el s. V abans de la nostra era, en el context de les guerres mèdiques que enfrontaven Atenes amb l'Imperi Persa (per als atenesos, Àsia i Pèrsia eren el mateix). En el primer mil·lenni abans de nostra era els grans nuclis civilitzadors del continent asiàtic van ser Pèrsia, Índia i Xina, tots molt originals en el terreny cultural, històric, i geogràfic. Tots van exercir gran influència sobre els territoris veïns.

La civilització xinesa es va desenvolupar relativament aïllada, però sempre va trobar la manera de trencar les barreres geogràfiques –oceans a l'est, estepes i deserts al nord i nord-est, muntanyes i jungles a l'oest i al sud- i establir rutes comercials amb el món exterior. Tot tipus de productes i idees van viatjar entre Xina i Índia, Pèrsia, Egipte, Grècia i Roma.

Al s. IV a. C. les conquestes d'Alexandre Magne van apropar als europeus a Àsia Central, i la comprensió dels vents monsònics va permetre als romans navegar regularment fins a l'Índia. El comerç de Bizanci i les caravanes dels monjos nestorians van connectar de forma regular el món mediterrani amb les grans rutes d'Àsia Central. Des de finals del s. XII i en el marc de les Croades arribaran les primeres notícies del Preste Joan –monarca cristià llegendari, situat en un país imaginari d'Àsia envoltat de pobles infidels-. Els llatins començaran a prendre consciència de que estaven en un racó del món, i que en l'Extrem Orient existia una civilització més important que Europa en qüestions de riquesa, població i grandària de les ciutats. Enviaran emissaris tant per buscar aliats en la rereguarda de l'Islam com per establir llaços comercials.

Al segle XVII les guerres de religió recorrien Europa. El Sacre Imperi Romano-Germànic, amb les seves dues fonts d'autoritat que eren el Papa i l'Emperador, va començar a decaure tan aviat els monarques locals de França, Espanya i Anglaterra haguessin començat a reclamar el poder (sobre el s. XIV). Això va succeir perquè aquests monarques van trobar una base permanent de poder per desafiar la intervenció de l'Església. La Pau de Westfàlia (1648) va posar fi a les guerres de religió i va suposar el naixement de l'Estat modern. Ja no existia un Sacre Imperi Romano-Germànic, l'imperi s'hi havia desmembrat oficialment i amb ell havia caigut el poder del Vaticà.

En el terreny de les idees el Renaixement havia introduït a Europa l'autoritat dels clàssics grecs i romans, que va trencar amb l'hegemonia de l'Església i va amenaçar la idea de la Revelació (i amb ella la idea d'identitat de la religió i de les idees). No obstant això, els europeus no havien trobat cap sistema moral comparable al cristianisme.

El 1601 van arribar a Beijing dos jesuïtes europeus, l'italià Matteo Ricci i l'espanyol Diego de Pantoja, i van poder establir un pont intercultural que duraria prop d'un segle. Els jesuïtes van traduir al llatí obres canòniques del confucianisme que van ser més tard difoses a Europa i que causarien gran impacte en el pensament d'intel·lectuals de la Il·lustració: Leibniz, Voltaire, Montesquieu, Quesnay. Va començar la chinoiserie, una època en què la imatge de Xina a Europa era totalment positiva.

Amb el descobriment del pensament xinès, els intel·lectuals europeus van descobrir un sistema ètic-moral que havia produït un impressionant codi de pràctiques socials i morals, i que havia resistit dos mil anys. Aquest descobriment va aparèixer en un moment a Europa en el qual una nova concepció de la Naturalesa intentava desplaçar la doctrina de la Revelació. Els homes van començar a parlar de religió natural i van descobrir que els xinesos ja havien solucionat aquest problema des de feia segles. La idea d'una religió natural s'hauria desenvolupat sense l'aparició de Xina, el veritablement important era la prova de que proporcionava un sistema social viable. 

Algunes de les grans herències de la Il·lustració, com el despotisme il·lustrat, la funció pública basada en mèrits propis (exàmens públics) i el concepte de laissez-faire del mercat lliure tenen els seus orígens en el model xinès. La chinoiserie va durar fins a mitjans segle XVIII, en caure el poder dels jesuïtes i emergir amb força el poder de la East India Company, la qual va simbolitzar l'inici de les agressions imperialistes a Àsia per part de les potències occidentals. Per als pensadors de la tardo-il·lustració, com Hegel, Kant o Marx, la imatge de Xina ja s'havia convertit en una cosa negativa, aplicant-se-li la metàfora de “l'home malalt d'Àsia”. Es va iniciar una construcció social de la realitat amb la finalitat de justificar les agressions militars i la colonització parcial de Xina per part dels poders imperialistes d'Europa, EE.UU. i Japó.

 

sinofilia y sinofobia


 Sinofília (1600-1750) y sinofòbia (1750-1800) a Europa. Quadre d'elaboració pròpia.

 

 

Bibliografia