Per poder veure amb major claredat la multitud de factors que han de confluir perquè es produeixi una transició democràtica, descriurem un cas molt proper: la transició política a l'Espanya de 1977 (mitjançant un anàlisi realitzat per Charles Powell). A Espanya s'ha argumentat que a causa d'un canvi de política econòmica i gràcies a un context exterior molt favorable, es va produir un notable creixement econòmic amb grans conseqüències socials, i aquests canvis socials van permetre el desenvolupament d'una nova cultura política. En certa manera, la democràcia espanyola va ser una “conseqüència no desitjada” del desenvolupament econòmic promogut pel règim autoritari del general Franco, el qual hauria caigut en el seu propi “parany de modernització”. Pot semblar que la implantació de la democràcia a Espanya era inevitable, però l'experiència ens diu que la democràcia no era l'únic resultat possible.

A Espanya, el creixement econòmic va comportar una profunda transformació estructural. En poc més d'una dècada va passar de tenir l'estructura típica d'una societat rural, semiestamental i semiindustrialitzada a desenvolupar la d'un país industrial. La disminució de la població agrària de la meitat a la quarta part de la població activa total, procés que a França va durar gairebé tres quarts de segle, 50 anys a Alemanya i 30 a Itàlia, a Espanya es va produir en poc més de 20 anys. L'èxode de camperols va deixar sense mà d'obra a petits propietaris que no es podien permetre la mecanització, amb importants conseqüències polítiques, ja que el petit propietari agrícola havia estat un dels pilars socials del règim franquista.

Va aparèixer un nou empresari mitjà agrícola, mecanitzat i orientat cap a l'exportació que poc tenia a veure amb el dels anys trenta; ja no demanava a l'Estat que reprimís al jornaler, sinó crèdits i la defensa de les seves xarxes de comercialització. Els grans terratinents, suport fonamental de la dictadura, van perdre pes i influència política.

Aquesta nova estructura de classes va afavorir la transició política a la democràcia, perquè a diferència dels governs reformistes de la II República, els governs ja no haurien de satisfer la demanda d'una reforma agrària. La conflictivitat al món agrari, una de les causes per les quals va caure la II República, s'havia dissolt, i aquesta vegada el camp actuaria com a element estabilitzador.

L'altre gran canvi estructural va ser el sorgiment d'una nova classe obrera urbana, diversificada, qualificada i no qualificada. A diferència del succeït durant els anys 30, el moviment obrer sorgit als anys 60 va desenvolupar una política democràtica i de negociació, on les classes mitjanes espanyoles ja no rebutjaven el capitalisme.

En els anys immediatament anteriors a la mort de Franco existien nivells molt alts d'apatia i d'indeferència política (a causa de l'impacte desmovilitzador de les noves pautes de consum, a les conseqüències de la repressió, a la censura i a la manipulació de la informació política). No obstant, encara que per als espanyols fossin més importants la pau, l'estabilitat i l'ordre que la justícia, la llibertat o la democràcia, això no significava que no anhelessin democràcia i llibertats. El trànsit a la democràcia no requeria un rebuig global previ a la dictadura, ja que les creences es poden ajustar amb el pas del temps.

Els canvis socioeconòmics van afavorir l'aparició d'un amplísim espai social intermedi (associacions, organitzacions i institucions), situades entre la família i l'Estat, moltes de les quals escapaven del control del règim. Encara que no podien oferir una alternativa viable al règim autoritari, van crear espais públics que aquest no controlava, minant així la seva legitimitat.

El fenomen que més va contribuir a la deslegitimització del règim de Franco durant els anys 60 i 70 va ser la postura creixentment distant, quan no crítica, adoptada per sectors cada vegada més amplis de l'Església Catòlica. El canvi d'actitud de l'Església pot ser degut, en part, a un procés avançat de secularització de la societat espanyola (anàleg al viscut per d'altres societats europees alguns anys abans).

Respecte als nacionalismes perifèrics, la dictadura va aconseguir que les seves reivindicacions fossin assumides per bona part de l'oposició no nacionalista. Atès que s'identificava dictadura amb espanyolisme, en vespres de la mort de Franco no era fàcil considerar-se demòcrata i espanyol alhora.

L'exèrcit va anar perdent influència a causa de la creixent separació entre el règim franquista i l'Estat, ja que el “desenvolupisme” va implicar un gran creixement de l'Estat (Administració, serveis públics, etc.). Van anar guanyant posicions funcionaris que ni tan sols s'identificaven amb el franquisme. Per construir una democràcia és necessari l'existència prèvia d'un Estat, amb una burocràcia “servible” on el canvi de règim no impliqui una transformació prèvia o simultània de l'aparell estatal. És a dir, el Govern i l'Estat han de ser coses diferents.

Finalment, tota dictadura exigeix el control del poder sense diversificacions. Quan el poder es diversifica, la dictadura tendeix a dissoldre's. En el cas franquista, es va establir un nou poder (encara que fos ajornat) quan es va designar a don Joan Carles com a successor polític de Franco. Encara que una Llei Orgànica donés de facto tot el poder al president del Govern i el monarca (el Cap d'Estat) tingués un poder limitat, l'assassinat de Carrero Blanco el 1973 va truncar els plans del dictador. Els “durs” del règim van pretendre que Franco recuperés la presidència del Govern, encara que sorprenentment es va nomenar a Arias Navarro al gener de 1974, qui va resultar ser un president díscol i independent.

Una vegada mort Franco, don Joan Carles va passar a ser un rei amb poders limitats ja que tot el poder es va traslladar al president del Govern. Don Joan Carles va saber que mai heretaria ni l'autoritat personal ni la legitimitat carismàtica de Franco (de fet, Arias Navarro li era hostil), per això resultava imprescindible assentar la futura monarquia en un altre tipus de legitimitat, que en aquell context temporal i geogràfic només podia ser de naturalesa democràtica. Don Joan Carles va tenir mecanismes amb els quals maniobrar perquè Franco havia instaurat institucions i procediments per controlar la seva successió, però que paradoxalment van facilitar el posterior desmantellament del règim franquista, en proporcionar als reformistes els instruments jurídics i polítics necessaris per fer-ho sense vulnerar la seva pròpia legalitat.

  

Bibliografia