A continuació descriurem breument alguns aspectes claus en la Xina actual: el món rural, la ideologia, l'absència d'institucions religioses i no religioses de gran impacte, la falta de separació entre Govern i Estat, i la legitimació del poder. 

a)      El món rural:

En la història moderna de Xina el paper dels camperols ha estat central. Durant els anys 30 i 40, els comunistes no haurien triomfat sense el seu suport encara que fos passiu. Entre els 50 i 80, l'explotació camperola a càrrec de l'Estat comunista va ser bàsica per a l'acumulació de capital necessària per a la primera industrialització socialista. Als anys 80, la reforma de mercat va començar amb la dissolució de comunes i la liberalització de l'economia agrària familiar. 

El mundo rural chino

El món rural xinès. 美丽中国, CTV/BBC/Travel Channel/Canal+

 

A finals de 2012 el 47,4% de la població xinesa era rural (642,22 milions de persones). Des de principis dels anys 90 en el camp s'estan duent a terme tot un seguit de canvis importants, com per exemple la reforma del sistema d'impostos (gener de 1994) que divideix ingressos i responsabilitats entre les autoritats centrals i locals. Les autoritats locals, després de recaptar els impostos i de passar una part fixa al govern central, tenen la potestat de recaptar el que necessitin per cobrir les seves despeses.

El concepte de dividir la recaptació d'impostos deriva de la teoria de “contracte” d'una economia de mercat, però el sistema polític xinès no té mecanismes de control democràtics. Alguns líders locals han administrat les finances de forma irresponsable, i han traslladat aquesta càrrega sobre la pagesia que ha vist com augmentaven constantment els impostos fins a un límit insostenible. 

Conseqüentment, el conflicte social ha augmentat a les zones rurals, i aquest s'hauria d'examinar amb cura, ja que no s'ha d'oblidar que els camperols xinesos van ser el principal suport del règim de 邓小平 (Dèng Xiǎopíng), el promotor de l'obertura xinesa de 1977. Alguns autors apunten que el moviment democràtic de 1989, que va desencadenar la tragèdia de Tiananmen, hauria tingut un resultat molt diferent si el món rural hagués jugat un paper més actiu.

Potser, en lloc d'observar el creixement econòmic per intentar destriar una Xina més democràtica en el futur, hauríem de fixar-nos en l'evolució del món rural. Es calcula que pel 2020 Xina tindrà més de 1500 milions d'habitants (actualment té 1300). Encara que per a aquesta data existeixin uns altres 300 o 400 milions més de xinesos urbanitzats, en el camp seguirà havent-hi una massa humana similar a l'actual a causa del creixement econòmic.

Es considera que un país desenvolupat no té més d'un 5% de camperols en la seva població activa, però a la Xina, on més de la meitat de la població és rural i on un percentatge important practica una agricultura de subsistència (conreen per menjar, no per vendre), aquesta recepta no funciona. Si tot aquest excedent es veu forçat a emigrar a les ciutats només podrà convertir-se en població marginal dels suburbis. Fins ara, Xina s'ha lliurat de les faveles i de les caòtiques megalòpolis a l'estil indi perquè hi ha hagut una “industrialització sense urbanització”. Als anys 80 i 90 es va dur a terme un gran programa de construcció d'habitatges, d'ampliació de les ciutats grans, de desenvolupament de les mitjanes i petites, i de creació de ciutats noves. 

L'any 2006 es va aprovar el programa de Reforma Integral de les Zones Rurals, un programa de subvencions, inversions i ajudes al sector agrari. S'ha de desenvolupar el món rural de manera que baixi el nombre de camperols però evitant la seva emigració massiva. S'han de promoure el sector secundari (indústria) i el terciari (serveis). El govern ja ha iniciat polítiques per promoure el desenvolupament econòmic de la regió occidental de Xina, com per exemple el programa 西部开发 (xībù kāifā, "Desenvolupament de l'Oest"). També representa una oportunitat de negoci per als estrangers. Beijing, Xangai, Cantó, són mercats molt madurs i competitius i amb un nivell equiparable al de les grans ciutats europees. En aquest sentit, pot resultar molt més interessant per a una empresa estrangera l'instal·lar-se al mercat verge de l'interior de Xina.

b)      Ideologia:


                                        Propaganda Partido Comunista Chino

                                        Propaganda del Partit Comunista Xinès (anys 60)

A principis del s. XX es va culpar al confucianisme de l'endarreriment que vivia el país. 毛泽东 (Máo Zédōng) associaria el confucianisme al dretisme, enemic de la igualtat de classes i de la revolució comunista. Després de la mort de 毛泽东 (Máo Zédōng) i en un país ideològicament en ruïnes després de la Revolució Cultural (1966-1976), el buit ideològic ha estat substituït per un consumisme rampant sense un clar sistema de valors: si el poble està ocupat a enriquir-se no s'ocupa de la política. El Partit Comunista Xinès ha acceptat el capitalisme, però continua controlant de forma centralitzada l'economia, la política i la societat xineses.

La censura, la manipulació de la informació i el gran creixement econòmic han generat noves pautes de comportament, amb nivells alts d'apatia i d'indeferència política. De totes maneres, no podem deixar de relacionar aquesta apatia política amb la inestabilitat permanent en què ha viscut Xina durant els últims dos segles. La població actual de Xina, excepte la gent més jove (menors de 30 anys), no ha conegut mai ni l'estabilitat ni la prosperitat i en la memòria col·lectiva hi ha guerres, fams i revolucions. Les profundes reformes polítiques i administratives dutes a terme a Xina durant els últims 30 anys han requerit d'una gran habilitat per no desequilibrar el país, i les persones estan disposades a sacrificar la llibertat per tal de mantenir l'estabilitat.

En contra de la creença actual de que la primera obligació d'un govern és la de ser just i constitucional, la humanitat i la justícia només són possibles en una societat on alguna autoritat central pot aconseguir obediència, per molt que ens pesi. Qualsevol que siguin les seves intencions –humanes o inhumanes- el Govern ha de posseir poder per exercir-lo. A la Xina, per tot arreu sorgeixen crides a la prudència i el gradualisme. Abans de res s'ha de guardar l'equilibri, i molts pensen que l'alternativa al Partit Comunista no seria una democràcia sinó qualsevol situació pitjor. El desmembrament territorial de la URSS el 1991, amb les màfies ocupant els buits de la societat civil, és un escenari perfectament real que els xinesos volen evitar costi el que costi. Una Xina desintegrada territorialment és una realitat que al llarg de la història xinesa s'ha repetit cíclicament, i han hagut tants moments d'unió de l'imperi com de desunió.

c)      Institucions religioses y no religioses:

A la Xina no existeix cap institució, laica o religiosa, que s'assembli al poder que va tenir (té) l'Església Catòlica a Espanya. La Xina entre els segles III i VI va ser budista com cristiana va ser l'Europa medieval, però mentre que a Europa l'Església Catòlica es va convertir en una institució internacional amb una magnífica burocràcia i un obedient emissari en cada llogaret, el budisme mai va aconseguir instaurar una institució de similar força.  

A grans trets a la Xina sempre hi ha hagut llibertat de credo, però des d'èpoques molt primerenques els governs van comprendre que si volien conservar la seva força havien de controlar el procés d'institucionalització de qualsevol religió: evitar l'acumulació excessiva de riquesa, restringir les activitats, mantenir un clergat de tamany reduït. A títol personal qualsevol és lliure de professar la religió/creences que desitgi, però no se li permet associar-se amb un nombre massa alt de persones. Anàlogament el mateix passa amb qualsevol tipus d'associació, organització i institució, on el govern xinès ha mantingut (i segueix mantenint) un control estricte. Entre la família i l'Estat existeixen pocs espais públics que el govern no controli. Potser l'espai més “lliure” sigui internet, encara que la censura és molt forta.  

d)     Govern versus Estat:

A la Xina no existeix separació entre Govern i Estat. El Partit Comunista Xinès (PCX), amb més de 71 milions de membres, és una de les organitzacions polítiques més grans del món, i controla el poder legislatiu, l'executiu, i els valors ètnics i morals. Els principis organitzadors bàsics del PCX són el “centralisme democràtic” (l'individu es subordina a l'organització), el “lideratge col·lectiu” (es prohibeixen totes les formes de culte a la personalitat), i la “protecció de les minories dins del partit” (es permet als membres individuals llibertat d'expressió dins de les reunions).

El graó superior de l'organització del partit és el Congrés Nacional del Partit i el seu Comitè Central. El poder es troba en el Buró Polític o Politburó (22 membres), el seu Comitè Permanent (9 membres), i el Secretariat. El President de Xina, 习近平 (Xí Jìnpíng) i el Primer Ministre, 李克强 (Lǐ Kèqiáng) han estat triats entre els components del Comitè Permanent del Partit Comunista Xinès.  

e)      Legitimació del poder:

A la Xina el poder està descentralitzat (és impossible un control absolut des de la capital, Beijing), però no hi ha diversificació de poder: l'únic poder legítim pertany al Partit Comunista Xinès.


Tot el que els xinesos han aconseguit sense democràcia...

Volem fer ara un petit incís, i remarcar aspectes de gran importància que han aconseguit els xinesos sense democràcia.

Quan 毛泽东 (Máo Zédōng) va morir el 1976, per primera vegada en la història per a molts xinesos hi havia suficient menjar, vestit i sostre, accés a una assistència mèdica bàsica i a l'educació elemental. La condició de la dona havia millorat, i l'opi i el joc havien deixat de ser grans problemes socials. Malgrat totes les barbaritats del maoisme del període 1955-1975, la revolució va ser abans de res l'inici de la restauració de la pau i l'ordre i el renaixement d'una cultura mil·lenària que hi havia estat prostrada davant l'ocupació estrangera.

La cultura xinesa sempre ha estat marcada per la solidaritat del col·lectiu, per sobre de la importància de l'individu. On els occidentals parlen dels Drets de l'Home (i dels drets individuals), els xinesos parlen de Drets Humans (el bé comú). Els occidentals diuen que a la Xina no es respecten els drets i les llibertats fonamentals, i els xinesos responen que el primer d'ells és menjar i que ells han tret de la pobresa extrema a més de cinc-cents milions de persones: el 1981, 606 milions de xinesos (el 61% de la població) vivia amb menys d'1$ al dia, i el 2001 aquesta xifra havia baixat a 212 milions (el 16,6% de la població). Durant els últims 30 anys cap país ha tret a més gent de la pobresa i ha escolaritzat a més nens que Xina, i els dol que això no es reconegui.

L'anomenat “miracle xinès” no existeix, l'èxit resideix en el treball dur i en l'elecció de polítiques adequades davant dels grans problemes de Xina. 邓小平 (Dèng Xiǎopíng) va aprofitar l'estatalització econòmica dels cinquanta i determinades possibilitats de la globalització per promoure les grans reformes econòmiques. Amb la “industrialització sense urbanització” i la restricció a la migració interna (encara que injusta a nivell de drets humans) es van evitar les conseqüències de l'explosió urbana que van ser nefasts a la resta dels països del Tercer Món.

Per a la majoria d'occidentals el “socialisme amb característiques xineses” és incoherent perquè consideren antagonistes el capitalisme i el comunisme. Per als xinesos, tots dos sistemes estan units per la lògica de la modernització, escullen de cada sistema les característiques que millor resultat donen en la seva economia. No hem d'oblidar que als anys 30 la URSS comunista va sortir pràcticament indemne de la crisi del 29 que va assolar a Occident, i existeixen documents del Departament d'Estat nord-americà que parlen de la superioritat de les economies de planificació central. Actualment, a Europa estem immersos en una altra gran depressió econòmica, però Xina està sortejant la crisi amb bastant solvència.

Amb tot això no volem dir que a Occident hàgim d'emular al model xinès. La democràcia i els drets constitucionals són un regal de valor incalculable que hem de conservar. Potser, sí que hauríem de copiar dels xinesos la seva capacitat de trobar les receptes que funcionen a l'economia. 

 

Shanghai

Xangai, paradigma de la modernització xinesa. 美丽中国, CTV/BBC/Travel Channel/Canal+

 

Bibliografia